TOT, TARD O D'HORA, TÉ UN PREU

Si, avui parlant amb un bon amic parlava del pànic que genera pensar que quan seràs gran poder no recordis el que has fet ara. I es que de vegades pensem que el que fem no es prou important, tot i que, ingenuament parlant, he pensat que MAI oblidaria coses com el sabor del foie desfent-se al obscur racó del meu paladar, la salivera que produeix el suquet del cap de les gambes a la planxa o les estones que he estat rient fins tenir mal de panxa. Sempre hi ha una altra part més poruga propensa a opinar que,a certa edat, tot s'escampa i evapora com les espirals que fa el fum d'una cigarreta....
Molt sovint penso que aquesta alegria en la que visc comporta el risc d'oblidar...
no de minimitzar, siguem clars, però mentre visc(sovint a glopades)conservo el remordiment(podeu anomenar-lo inconscient col.lectiu)de que tant de plaer ha de comportar un sacrifici, si més no, més endavant un preu...
M'arriscaré i seguiré vivint el dia.